Tercer dia: la memòria de la terra i la memòria de la paraula

L’equip B camí de Ses Talaies, Son Carrió.

Dia 1 d’agost, al nord de Son Carrió. El sol encara no s’ha aixecat gaire sobre el mar quan l’equip B  reprenem les feines de prospecció a la primera fila republicana. No sols les mosques ens ronden, també un poc de sort. La suficient com per trobar, enmig d’una densa vegetació, una gran estructura excavada. Presumiblement, un punt fort del front republicà en aquella zona. No ha acabat la sort aquí. A la propera posició de nius de metralladores descoberts ahir, hem recuperat un bolígraf que havíem perdut. Mai deixem ningú, ni res, enrere.

A la part oposada de Son Carrió, l’equip A prospecta una zona del bàndol contrari. A través del mòbil ens arriben les notícies de què comencen a trobar material i ens afanyem a intentar fer la competència, però és impossible. Les posicions republicanes descobertes estan molt “defensades” per la vegetació que ara s’hi parapeta. Sembla que avui tampoc tindrem cap material del qual enorgullir-nos.

Prospectant la vessant més baixa de Ses Talaies amb un sol de justícia.

A les 12, la feina canvia. Deixem de prospectar al nord i ens dirigim a l’est de Son Carrió, als Molins. Allà, els bombardejos i els combats foren especialment cruents i sagnants. Avui, sols uns ulls atent als detalls poden intuir les cicatrius de les lluites, d’entre les pedres de les cases de camp. És en una d’aquestes on trobem na Salvadora. El seu testimoni és valuós però ella no havia nascut quan havia començat la guerra. Malgrat això, ens condueix a casa d’una testimoni de luxe del conflicte: Margalida Llinàs Vives, amb 95 anys, recorda amb claredat els temors, la desesperació, la lluita per la supervivència i les penúries que experimentà la població civil local. Els seus ulls inquiets i les seves paraules encara mantenen viva la memòria d’aquesta terra, i això sí que és una sort.

Finalment, pels horabaixes, a Son Servera, l’equip A i B treballem plegats en feina de laboratori, estudiant les troballes del dematí. A la mà, dins la seva bossa, observo un dels casquets de màuser que s’han trobat. Em pregunto si el fet de recollir-lo ens fa millor país que el que el va disparar.

Jordi Prunés Moyà

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s