Desembarcament de Bayo – Página 2 – La Batalla de Mallorca

83 anys després

Portàvem una any esperant. De fet, feia 83 anys que ens esperaven. Arribem al vèrtex fortificat que tenim pensat excavar enguany, el vam documentar durant la campanya del 2018. Son les 7.30 del matí del dilluns 29 de juliol de 2019. L’estiu de l’any 1936, la posició dominava tot l’escenari del front de Mallorca. Direcció al mar s’observa, amb tota claredat, la Punta de N’Amer i sa Coma, espai central de les forces republicanes desembarcades. Allà es situava l’Estat Major del Capità Bayo, la intendència i polvorí, els hidroavions i el grup de barcasses, vaixells de transport i bucs de guerra de la Marina de Guerra Republicana. La visió havia, com a mínim, d’impressionar a l’espectador ocasional. Encara més al soldat enemic.

Mirant al nord es situaven les posicions republicanes de Sa Torre Nova i Puig de Sa Font. Al sud les de Porto Cristo. Els combats i moviments de tropes eren perfectament observats des d’aquí. Segur que aviat van començar a arribar els potents obusos dels creuer Libertad i cuirassat Jaume I. Més tard segur que els avions i hidroavions procedents de la base aeronaval del Prat del Llobregat van bombardejar la posició amb contundència. L’enclavament on estem es situa en alçada i sens dubte oferia una avantatge tàctica a l’enemic. Era objectiu prioritari. A més, era la clau de volta del sistema defensiu que tancava Son Carrió i la carretera de Sant Llorenç des Cardassar. Aviat els soldats que protegien l’indret van quedar exposats al tir de fuselleria. Els milicians s’havien aproximat per la rereguarda i es situaven a escassos metres, dominant posicions en alçada. L’atac final sobre el vèrtex no trigaria a arribar.

Dos dies després, un atac frontal combinat amb un moviment envoltant cap a la posició dels “molins” va provocar enfrontaments cos a cos i la desbandada dels soldats sollevats contra el govern republicà. Desconeixem el preu en vides que pagaren els milicians desembarcats durant l’atac, però essent aquí dalt, no hi ha dubte que va ser elevat. Un cop enretirada la vegetació, comencem a excavar. De seguida comencen a sortir els primers casquets de munició del fusell Mauser 1916…

Gonzalo Berger

Bloc

Dues bales cordials

A la nit d’avui, a falta d’un mes per a complir els 82 anys del despertar d’un somni, que durà 19 dies i 18 nits, per la llibertat de l’illa de Mallorca, el qual acabà en un mal son insular del que foren especialment protagonistes 40 homes i 5 dones, recordam un dels xocs més intensos que es produïren a la Batalla de Mallorca, a través de la prospecció del camp de guerra.

Amb les primeres llums de la matinada, deixant Son Carrió a la nostra esquena, iniciam l’ascens a les faldes de les zones altes del Sud del poble. Destacant dues posicions elevades sota control franquista, de les que tenim constància que en una d’elles hi caigué un foc d’artilleria d’alta intensitat, obrim la formació per a pentinar la major part de la vessant possible, concretament l’espai situat entre els dos punts elevats. Creiem que tal passadís no podia quedar sense vigilància. Entre mates i clapers, i un sol cada cop més castigador, començam a intuir la lògica d’atac i defensa que condicionà l’estratègica bèl·lica sobre l’entorn.

Un cop entès el territori, tot ve rodat. Localitzam una estructura defensiva de paret seca, semicircular, que ens vigila mentre pujam la vessant. Na Maria Antònia i n’Alejandra prenen les dades, i en Gonzalo i en Mateu es llancen cap a una nova incursió, pot ser inspirats per l’idea que sorgeix aleshores a tot l’equip ‘’I si les forces republicanes no recularen davant d’una posició desavantatjosa sinó que, contra tot pronòstic, es llançaren de cara a enfrontar-se a l’enemic, en el seu propi territori?’’. La idea sembla més imaginària que real… però divisam una estructura habitacional pròxima, en paral·lel a la de paret seca. Aquest cop és de marés, i apunta cap al nostre flanc dret.

La paret està plena de forats, però els mallorquins sabem que el marés es degrada d’aquesta manera… emperò, quelcom resulta sospitós quan els forats apareixen només a la vessant Sud de l’estructura; pot ser per una restaurauració republicana a foc? En aquest moment les pupil·les es dilaten, mentre que els ulls frenètics recerquen en les profunditats de cada un dels forats i, finalment, allà estan. Dues bales incrustades i, sense cap dubte per l’angle de tir, d’origen republicà. Una salutació cordial cap a les tropes franquistes.

El matí gairebé s’acaba, i abans de tocar retirada, decidim obrir un nou flanc en paral·lel al turó superior, on observam una línia de parapet que, sense cap dubte, és la línea última de defensa franquista, que protegeix la rereguarda de les dues posicions d’avançada. Aquesta hauria permés atacar a les forces republicanes per l’esquena, motiu pel qual hauria d’haver estat presa prèviament per les forces expedicionàries. Aquesta prospecció ens la guardam, pot ser, com a regal gelós per al 2019.

Salut i memòria.

Mateu Morlà Moure

Bloc, Entrada

Vuitè dia (bis): tanquem la campanya 0

Avui ha continuat la calor intensa. Després de dinar a ca la Saki continuem treballant al mateix casal d’avis. S’han d’acabar de passar encara moltes fitxes i transferir les imatges i les dades dels GPS del dia als ordinadors. La Laia es baralla amb la planimetria, sembla que els topògrafs no van acabar d’agafar bé totes les mides. Res que no es pugui solucionar. Al matí hem atès la trucada en directe d’IB3 Ràdio (Rafa Gallego) i també hem parlat amb la Clara Fontanet del diari ARA Balears. Durant la tarda, Frank Feldmeier, del diari Mallorca Zeitung s’acosta a Son Servera per parlar amb nosaltres. Vol publicar un extens article pels alemanys residents a l’illa. Els minuts passen i la temperatura no afluixa. Arriba l’hora de la presentació de la campanya 0 al teatre del poble que tan bé ens ha acollit. Obre l’acte l’alcalde de Son Servera. Continua en Manuel, amb el to informal i distès que el caracteritza i després la Laia, molt més metòdica, i alhora segura, conscient de la responsabilitat que una assumeix quan ha de lidiar amb arqueologia i guerra del 36. Una combinació poc freqüent i complexa, però que sovint aporta satisfacció a qui la practica amb la serietat que requereix. La resta de l’equip som allà, entre el públic, tot i que ells no són capaços de veure’ns. Els potents focus del local no els hi ho posen fàcil. El teatre fa goig. Hi ha periodistes de diferents mitjans. Ha vingut en Jaume Claret amb la família, també en Jaume Miró. Hi ha gent del poble i fins i tot alguns de municipis veïns. També algun il·lustre polític de l’illa. L’acte acaba amb les preguntes del públic i els agraïments. Tornem a ca la Saki i sopem plegats. Estem satisfets. Han sigut uns dies durs, tant per la feina i per les condicions climàtiques -sembla que ens ha caigut a sobre la calorada més gran de la història- com, per què no dir-ho, al final del dia, entre birra i birra, ens anàvem a dormir un xic tard. Això sí, a l’endemà, tothom estava a punt a les 6.30 h per anar a prospectar.

Estem d’acord que els resultats de la campanya 0 són molt bons, ja que ens permeten planificar la propera campanya amb la certesa que podrem aportar nova i valuosa informació sobre els fets de la batalla de Mallorca. També estem contents de com ha funcionat l’equip. Un equip jove però que, independentment d’aquest projecte, té molt a dir, i dirà, durant els propers anys. Crec parlar en nom de tots quan dic que ha estat una experiència enriquidora, on tots hem après una mica de tots. Diferents professionals amb diferents perspectives de l’arqueologia, la memòria o la història ens hem acoblat sense gaires dificultats i l’equip ha rutllat. Després de sopar comencen els comiats. En Manuel, l’Elisabeth, la Maria Antònia i la Julie marxen aquesta mateixa nit. En Mateu es queda, ell i part de l’equip de Barcelona tenen previst passar una estona per la Festa Major de San Joan, la resta anem a dormir. L’endemà marxem aviat. L’antic convent de les Monges que ens ha acollit els darrers dies queda buit i silenciós. Al carrer hi ha mercat. En Pere, com no, és el darrer en abandonar la trinxera, el reembarcament ha finalitzat, però, en el nostre cas, tornarem l’any vinent.

Gonzalo Berger Mulattieri

Manuel i Laia a la presentació de la campanya zero el dijous 3 d’agost de 2017 al teatre de Son Servera.

Bloc, Entrada

Vuitè dia: prospecció al turó del cementiri de Son Servera

Es pot dir que el darrer dia de la campanya l’hem començat exhausts, el cansament de tota la setmana s’ha anat acumulant, les punxes dels esbarzers de la selva mallorquina no donaven treva, com tampoc els 44º de sensació tèrmica que s’han arribat a registrar, ni la falta d’hores de son i descans. Tot i així, cal dir que hem resistit prou bé i no hem hagut de lamentar cap baixa.

Cansats, amb sensació de melancolia per ser l’últim i sense que l’entusiasme hagi defallit, hem partit de Ca Ses Monges a les «7» del matí (sí, entre cometes) en direcció al cementiri de Son Servera. Mentre n’Elisabeth i en Manuel han continuat amb el buidatge dels arxius locals i les entrevistes als majors del poble com a valuosa font oral.

La resta, hem deixat el cotxe aparcat al cementeri i hem pujat muntanya amunt al turó que queda enmig entre el cementiri i el Puig de sa Font amb l’objectiu de documentar les restes de la batalla que es produí en aquest punt. Ja què tant per les fonts històriques consultades, i per les evidències sobre el terreny que hem pogut localitzar, com diversos cartutxos, casquets i el reaprofitament dels accidents naturals de les roques com a parapets naturals, sabem que fou un dels punts més calents del front de Son Servera.

Al unir-nos els equips A i B i repartint-nos el perímetre a prospectar, ens ha permès prospectar la zona intensivament i acabar d’hora. Sobre les 11.30 hem baixat al poble a berenar d’un bon pa amb oli i cafè per agafar forces. Tot i això, avui no hem pogut anar a fer un capfico, sinó que ens ha tocat capbussar-nos en revisar tota la documentació generada durant aquesta campanya 0 -com fitxes, fotografies, punts GPS, etc- per acabar de lligar tota la feina feta.

Maria Antònia Fernández Pizà

Mateu Morlà fotografiant una bala el dijous 3 d’agost a prop del cementiri de Son Servera.

Bloc, Entrada

Sisè dia: La veu d’un poble

Els dies 1 i 2 d’agost l’Equip A va patir dues baixes «voluntàries»: na Laia, en Pere, na Julie i n’Eulàlia van continuar la tasca de prospecció arqueològica, mentre que en Manuel i jo anàrem a l’Arxiu Municipal de Son Servera, on l’arxivera (gràcies Núria!) va atendre totes les nostres peticions sobre fons documentals i imatges. Entre les actes municipals, la documentació de milícies i els registres civils va transcórrer tot el matí de dimarts i una part del dimecres.

La feina era de cada vegada més engrescadora, i a més, la possibilitat de localitzar i enregistrar fonts orals ens va empènyer a fer nous amics a Son Servera. La bona acollida de la gent gran, la seva simpatia i l’atenció a les meves preguntes són un dels millors regals que em podien fer aquesta setmana.

Els testimonis d’en Miquel, en Mateu, en Toni, na Maria i na Rosario m’han fet veure que episodis com la guerra no són tan llunyans en el record d’una generació marcada per la dictadura franquista. Molts d’ells m’han explicat com els seus jocs d’infantesa consistien en replegar pólvora per provocar petites explosions, mentre que d’altres es dedicaren de nins a recollir bales que després malvenien a un llanterner de la zona.

Els soterranis que protegien la població de les bombes, els casquets de bala a les façanes, els presoners i els assassinats formen part de la memòria col·lectiva dels serverins, que valoren per sobre de tot la injustícia de les guerres. Mai oblidaré com un dels testimonis em va dir, mirant-me als ulls, com recordava la caiguda d’una bomba just a uns metres de casa seva, així com haver vist com s’emportaren dins una camioneta a les cinc milicianes assassinades pel bàndol nacional, i sobre les qui Jaume Miró (a qui avui he tingut el plaer de conèixer) produí una interessant obra teatral.

La jornada ha acabat amb una visita a Son Vives, un enclavament destacat en l’episodi bèl·lic, i on hem gaudit d’una immillorable rebuda… tant que avui hem sopat dues vegades.

Elisabeth Ripoll Gil