Etiqueta: Guerra Civil Española
Un mapa de la Batalla de Mallorca se esconde en Manacor. Está muy cerca del centro histórico, en la casa del líder de la Falange y alcalde tras el golpe de 1936: el capitán Jaume Jaume. Nos recoge uno de sus descendientes en la plaza de Sa Bassa y a sólo dos calles entramos por una modesta puerta de garaje que da paso a un patio con piscina. El interior de la casa ha quedado congelado en el tiempo. En el primer piso llegamos a un salón enorme, con techos altos y muebles de principios del siglo XX. Hay recuerdos militares, espadas cruzadas y un enorme obús que aguanta la puerta de la sala de lectura. Si volviera el señor de la casa, no notaría ninguna diferencia.
El mapa es muy grande y está prácticamente borrado. Es una cartografía del nordeste de Mallorca que ha perdido el color y sólo se ve lo que han pintado encima: el frente del Desembarco de Bayo y los barcos republicanos. Se indican perfectamente las líneas del frente. Abajo a la izquierda hay una enorme dedicatoria en italiano: “Al valeroso alcalde fascista Jaume Jaume. Aldo Rossi. Manacor. 4.9.36. Era Fascista”.
Justo al lado hay un retrato del temido emisario de Mussolini con otra dedicatoria: “Para el amigo, capitán Jaume Jaume Rosselló, magnífico colaborador en la victoria contra los comunistas en Porto Cristo. Aldo Rossi”.
La visita parece terminar pero alguien nombra a las cinco milicianas asesinadas en Manacor porque existe la posibilidad de que pasaran sus últimas horas en la bodega de la casa. Bajamos unas escaleras y nos encontramos un sótano que bien podría usarse de prisión, a unos tres metros bajo el asfalto, bajo el trasiego del centro manacorí. Es un amplio habitáculo totalmente vacío con la única iluminación de dos pequeños tragaluces. Una escalera lleva hasta una puerta metálica que separa de la libertad. Buscamos inscripciones en unas paredes con más de tres siglos pero no hay nada, sólo unas extrañas líneas negras.
La bodega del capità Jaume. 
La bodega del capità Jaume. 
Bodega del capità Jaume.
Algunos han buscado en el suelo de esa bodega el oro de Manacor, aquel que se recogió en toda Mallorca para pagar la ayuda italiana y que, efectivamente, llegó a Roma. Sin él, Mussolini no hubiera enviado su moderna aviación. Quizá buscaran otro tesoro. El capitán Jaume sí que custodió el botín de la Batalla de Mallorca. El coronel Ramos Unamuno se lo entregó en persona: “Se quedó con las alhajas precintadas y yo con la llave del precinto. (…) Después nada sé de esto” (Massot, 2011: 185).
Jaume Jaume Rosselló fue el primer afiliado de Falange en el pueblo y heredó esta casa de un tío soltero. Fue el primero de Manacor en apoyar el golpe, organizar la defensa de Porto Cristo y, como alcalde, identificar y detener “sospechosos”. Los historiadores coinciden en que si no ordenó, al menos consintió la terrible represión que sufrió la comarca. Algunos creen que se ha exagerado su responsabilidad para exculpar a otros. Como murió pronto (en 1949, con 64 años), decidieron acusarle a él de todo. Dejó mujer y cinco hijos.
Milicians antifeixistes a la Batalla de Mallorca. Font: Arxiu Família Ainsa.Portem un parell d’hores a la muntanya de Son Puça i comença a fer molta calor. Documentem fragments petits de metralla i poc més. El dia anterior, el segon equip de prospecció ja ha recollit la part important del material que aquí es localitza en superfície. Molts fragments de metralla, restes de projectils d’artilleria i de morter calibre 81. El turó havia estat ocupat per les forces desembarcades el dia 22 d’agost, en el context de l’ofensiva sobre el Puig de Sa Font. A la part superior s’havia instal·lat un bateria d’artilleria del 7’5.
La posició de Son Puça va jugar un paper clau durant els atacs republicans dels dies 24, 25 i 26 d’agost a la línia defensiva dels sollevats al sector de Son Carrió. Un cop aquí, veiem clar per què. Els canons republicans disposaven de tir directe sobre els municipis de Son Carrió i Sant Llorenç -i la carretera que els uneix- i sobre les posicions de Pocafarina i Son Vives. A partir de la caiguda de Son Carrió, el dia 26 d’agost a darrera hora, la posició encara es va tornar més rellevant. Continuava pressionant sobre Sant Llorenç i la resta de la nova línia defensiva dels feixistes.
Un cop aquí dalt em venen al cap les memòries d’en Joaquim. Va arribar a Mallorca la nit del 26 d’agost… el de la batalla, moment en que es reestructurava el front, un cop replegades les forces feixistes a Sant Llorenç:
“A las cinco de la madrugada llegamos a la isla de Mallorca…desembarcamos en un lugar donde hay muchas rocas…algunos de nuestros compañeros, al desembarcar caen al agua, estamos en un lugar llamado Punta Amer. Caminamos tres horas en silencio, ya que la mayoría somos inexpertos y experimentamos algo de miedo. Nos hacen acampar, estoy muy cansado, enseguida me quedo dormido. Unas fuertes detonaciones me despiertan, los obuses estallan cerca de nuestro campamento y se me pone la carne de gallina. Se oyen fuertes descargas y el tableteo de una ametralladora, tengo la sensación de que todas las balas vienen directas hacia mí. Salimos en dirección a nuestras posiciones, por el camino se sienten fuertes olores y hallamos algunos soldados muertos, que me hacen pensar si yo terminaré así. Encuentro un casco todo agujereado por la metralla y lleno de sangre, de aquí para allá, agujeros hechos en la tierra por el impacto de los obuses. Llegamos al sitio designado por el mando para parapetarnos y protegernos del ataque del enemigo. Delante de nuestro punto de defensa hay un pueblo, San Lorenzo de Descarzar, que sufre las consecuencias de la guerra, pues el tiroteo no cesa. El enemigo nos zurra todo el día con la artillería…”.
Joaquim Ainsa formava part de la columna Espartaco. Havia nascut al carrer Fonollar de la ciutat de Barcelona l’any 1917. Era afiliat al PSUC i a la UGT. Va defensar la posició de Son Puça fins el reembarcament de la força, la nit del 3 al 4 de setembre de 1936.
Gonzalo Berger Mulattieri
Alejandra, Marina i Maria Antònia en el parapeto de Son Puça el 2018, amb Sant Llorenç al fons.
Avui comencem una nova campanya, enguany ens centrarem en el front de Son Carrió. L’equip el formen dos grups: Maria Antonia, Gonzalo, Alejandra i Mateu en un; i Manuel, Pere, Eli, Jordi i jo mateix a l’altre.
Iniciem el dia dalt de tot del Puig de Ses Talaies, al vèrtex geodèsic, on ens trobem amb un túmul esglaonat i ceràmica talaiòtica. I allà mateix el nostre detector de metalls humà, en Mateu, ha trobat dos casquets de fusell de 7mm. Amb força calma en fem les fitxes corresponents i els fotografiem abans de començar la prospecció. També intentem recrear una foto de dues milicianes plantant una bandera dalt del cim. Finalment ens dividim en dos grups i ens posem a caminar.
Els del grup B baixem per la vessant Est del puig en direcció a la pedrera. Travessem una densa jungla fins que aconseguim arribar al nostre destí, trobant una estructura quadrada enderrocada a mig camí. Des de la pedrera ens dirigim cap a l’altre cim, d’on ja baixen els companys del grup A. Quan ens trobem fem posada en comú de les troballes, els companys han trobat un bocí de metralla i una trinxera franquista!
Aquesta trinxera fa 76 metres de llarg i a l’extrem Est hi ha un niu de metralladores, on en Jordi troba el mànec d’una cullera (o potser és una forqueta?). Tornant cap el cotxe, sota l’atenta mirada d’un dòberman i un pitbull, en Pere i en Manuel recuperen l’espoleta d’un projectil de morter.
Marc Toda Garcia
Gonzalo Berger Mulattieri (Codirector del projecte)
Antoni Canovas va ser un d’aquells milicians voluntaris per anar a Mallorca. Tenia 17 anys l’agost del 36 i vivia al barri de la Barceloneta. El dia que el vam entrevistar ja en tenia 98. Viu a un àtic a l’Hospitalet de Llobregat. Va tornar a Barcelona, com tants republicans, quan el dictador va morir, l’any 1975. L’Antoni conserva nítid els records dels anys de la guerra. Va ser voluntari a les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Amb la columna Carlos Marx va combatre als fronts de Mallorca, Aragó i Madrid. Posteriorment i fins el final de la guerra va quedar enquadrat a la 124 Brigada Mixta de la 27 Divisió, coneguda com “la Bruja”. Va lluitar a la Batalla de Terol, a l’ofensiva de l’Ebre i a la Batalla de Catalunya fins a creuar la frontera francesa, els darrers dies de la guerra, pels volts de febrer de 1939. Es va exiliar a França i posteriorment va viure a Àfrica.
El vam conèixer a casa seva, un pis petit i endreçat. Ens parla dels seus fills i néts. L’Antoni està molt orgullós d’haver format una família i orgullós de com és la seva família. Nosaltres estem expectants, som conscients que l’Antoni és, possiblement, un dels darrers protagonistes dels fets ocorreguts aquell estiu del 36 a Mallorca….
Per què vas anar a la guerra?
Mira, tenia 17 anys i al meu carrer tots els amics érem antifeixistes. Jo no tenia cap idea política això és la veritat, desprès sí que em vaig formar. Clar, no podia veure als franquistes, no podia veure la seva manera de ser. Érem tres germans i tots tres vam anar al front com voluntaris. No estàvem junts. El mateix dia que ens vam veure tots tres a Terol van bombardejar Barcelona i van matar al meu pare. Ell treballava al port de Barcelona.
Estaves afiliat al PSUC?
Del PSUC, sí. El 4 d’agost de 1936 jo estava a la caserna Carlos Marx, al Poble Nou. Van demanar voluntaris per Mallorca. Ens vam allistar amb quatre amics del barri. Vam embarcar amb el vaixell de la marina de guerra Antequera. Vam arribar a Maó i després d’una setmana vam desembarcar a Punta n’Amer, a l’illa de Mallorca.
Com va ser el desembarcament?
Ens van pujar a un vaixell de la Transmediterrània i ens va acompanyar un destructor espanyol…després vam anar amb barques normals de remo, ens tiraven tiros des de la costa. Vam arribar a terra. Recordo un noi mallorquí que va cridar “anem anem anem”…als 20 metros ja se l’havien carregat. Un dels meu grup, en Julio Garcia Sabater va morir als meus braços aquell dia, a prop de Son Carrió. Tenia 17 anys. Va rebre un tret al cap. Ens havíem allistat junts a l’Hotel Colon de plaça Catalunya. Érem com germans. Jo li deia “agachate, ten cuidado..i ell: no, i tiraba: pam, pam…” va morir als meus braços…
I després…
A Son Carrió estàvem nosaltres i a Son Servera els feixistes. Vam estar bé els primers dies, però desprès… tenien molt reforços, i era l’exèrcit! Varem tenir molts morts… Ells eren un exèrcit, no eren com nosaltres. Jo tenia un capità que tenia 20 anys, era valent però no tenia coneixements sobre la guerra. Jo, quan vaig començar a tirar, ho feia sense mirar perquè no teníem experiència. Ho vam passar malament. Teníem molta il·lusió però no teníem capacitat. Jo havia estat lluitant el 19 de juliol pels carrers de Barcelona però allò era diferent, ells eren militars o guàrdia civils, gent que sabien lo que feien.
Hi havia dones combatent a Mallorca?
Sí clar que n’hi havia. Al meu grup, com a combatents, hi havia 4 o 5, no recordo els noms però estaven allà. Hi havia una anglesa que havia vingut per la olimpíada i era atleta. Elles eren igual que nosaltres i lluitaven com uns jabatos…
Com va ser el reembarcament?
Va ser horrible. Teníem que anar remant fins el vaixell i aquells ens tiraven amb metralletes i nosaltres no podíem defensar-nos…molts van caure morts a l’aigua o a la platja. Finalment vam pujar al vaixell Jaume I. Ens van portar a València.
Quan vas tornar de Mallorca on vas anar?
Primer vaig estar a Barcelona. Després la meva centúria va anar al font d’Aragó, també al de Madrid. Vam anar amb la columna del Barrio. Després vam ser la Divisió Carlos Marx, la 27 Divisió. Jo estava a la 124 Brigada. Vaig estar a Terol… l’any 39, amb la retirada vaig anar a França i desprès a Àfrica…
La Batalla de Mallorca 