Dues bales cordials

A la nit d’avui, a falta d’un mes per a complir els 82 anys del despertar d’un somni, que durà 19 dies i 18 nits, per la llibertat de l’illa de Mallorca, el qual acabà en un mal son insular del que foren especialment protagonistes 40 homes i 5 dones, recordam un dels xocs més intensos que es produïren a la Batalla de Mallorca, a través de la prospecció del camp de guerra.

Amb les primeres llums de la matinada, deixant Son Carrió a la nostra esquena, iniciam l’ascens a les faldes de les zones altes del Sud del poble. Destacant dues posicions elevades sota control franquista, de les que tenim constància que en una d’elles hi caigué un foc d’artilleria d’alta intensitat, obrim la formació per a pentinar la major part de la vessant possible, concretament l’espai situat entre els dos punts elevats. Creiem que tal passadís no podia quedar sense vigilància. Entre mates i clapers, i un sol cada cop més castigador, començam a intuir la lògica d’atac i defensa que condicionà l’estratègica bèl·lica sobre l’entorn.

Un cop entès el territori, tot ve rodat. Localitzam una estructura defensiva de paret seca, semicircular, que ens vigila mentre pujam la vessant. Na Maria Antònia i n’Alejandra prenen les dades, i en Gonzalo i en Mateu es llancen cap a una nova incursió, pot ser inspirats per l’idea que sorgeix aleshores a tot l’equip ‘’I si les forces republicanes no recularen davant d’una posició desavantatjosa sinó que, contra tot pronòstic, es llançaren de cara a enfrontar-se a l’enemic, en el seu propi territori?’’. La idea sembla més imaginària que real… però divisam una estructura habitacional pròxima, en paral·lel a la de paret seca. Aquest cop és de marés, i apunta cap al nostre flanc dret.

La paret està plena de forats, però els mallorquins sabem que el marés es degrada d’aquesta manera… emperò, quelcom resulta sospitós quan els forats apareixen només a la vessant Sud de l’estructura; pot ser per una restaurauració republicana a foc? En aquest moment les pupil·les es dilaten, mentre que els ulls frenètics recerquen en les profunditats de cada un dels forats i, finalment, allà estan. Dues bales incrustades i, sense cap dubte per l’angle de tir, d’origen republicà. Una salutació cordial cap a les tropes franquistes.

El matí gairebé s’acaba, i abans de tocar retirada, decidim obrir un nou flanc en paral·lel al turó superior, on observam una línia de parapet que, sense cap dubte, és la línea última de defensa franquista, que protegeix la rereguarda de les dues posicions d’avançada. Aquesta hauria permés atacar a les forces republicanes per l’esquena, motiu pel qual hauria d’haver estat presa prèviament per les forces expedicionàries. Aquesta prospecció ens la guardam, pot ser, com a regal gelós per al 2019.

Salut i memòria.

Mateu Morlà Moure

Tercer dia: la memòria de la terra i la memòria de la paraula

L’equip B camí de Ses Talaies, Son Carrió.

Dia 1 d’agost, al nord de Son Carrió. El sol encara no s’ha aixecat gaire sobre el mar quan l’equip B  reprenem les feines de prospecció a la primera fila republicana. No sols les mosques ens ronden, també un poc de sort. La suficient com per trobar, enmig d’una densa vegetació, una gran estructura excavada. Presumiblement, un punt fort del front republicà en aquella zona. No ha acabat la sort aquí. A la propera posició de nius de metralladores descoberts ahir, hem recuperat un bolígraf que havíem perdut. Mai deixem ningú, ni res, enrere.

A la part oposada de Son Carrió, l’equip A prospecta una zona del bàndol contrari. A través del mòbil ens arriben les notícies de què comencen a trobar material i ens afanyem a intentar fer la competència, però és impossible. Les posicions republicanes descobertes estan molt “defensades” per la vegetació que ara s’hi parapeta. Sembla que avui tampoc tindrem cap material del qual enorgullir-nos.

Prospectant la vessant més baixa de Ses Talaies amb un sol de justícia.

A les 12, la feina canvia. Deixem de prospectar al nord i ens dirigim a l’est de Son Carrió, als Molins. Allà, els bombardejos i els combats foren especialment cruents i sagnants. Avui, sols uns ulls atent als detalls poden intuir les cicatrius de les lluites, d’entre les pedres de les cases de camp. És en una d’aquestes on trobem na Salvadora. El seu testimoni és valuós però ella no havia nascut quan havia començat la guerra. Malgrat això, ens condueix a casa d’una testimoni de luxe del conflicte: Margalida Llinàs Vives, amb 95 anys, recorda amb claredat els temors, la desesperació, la lluita per la supervivència i les penúries que experimentà la població civil local. Els seus ulls inquiets i les seves paraules encara mantenen viva la memòria d’aquesta terra, i això sí que és una sort.

Finalment, pels horabaixes, a Son Servera, l’equip A i B treballem plegats en feina de laboratori, estudiant les troballes del dematí. A la mà, dins la seva bossa, observo un dels casquets de màuser que s’han trobat. Em pregunto si el fet de recollir-lo ens fa millor país que el que el va disparar.

Jordi Prunés Moyà

Segon dia: noves prospeccions a Ses Talaies

Ses Talaies amb Na Penyal al fons.

Hem començat el dia de forma molt similar a la jornada anterior. De bon matí, i aprofitant el poc temps que quedava de fresca, ens hem dividit en dos grups –el primer format per Maria Antònia, Alejandra, Gonzalo i jo mateixa; i el segon compost per Pere, Manuel, Jordi i Marc– per agilitzar les prospeccions en ambdues vessants i abastar el major terreny possible.

El primer grup hem dedicat el matí a prospectar una de les zones ocupades inicialment pel bàndol feixista, però que finalment va ser ocupada pels republicans.

Hem iniciat la prospecció amb bon peu, ja que l’Alejandra ha trobat dos casquets de bala. Degut a la dificultat per delimitar bé l’estructura –especialment per l’espessa vegetació que la cobria– hem decidit dividir-nos. Na Maria Antònia i en Gonzalo han vorejat l’estructura cap a la vessant est, on en Gonzalo ha divisat dos casquets més de bala. Ens ha sorprès que els casquets tinguessin una coloració bastant diversa dels que es van trobar a la jornada passada. N’Alejandra i jo, hem seguit l’estructura cap al sud, on es perdia quan entrava en contacte amb la roca mare del terreny. A més, ha estat aquí quan he trobat una llauna que sembla ser de sardines. He de reconèixer que m’he emocionat una mica perquè ha estat la meva primera troballa! A més, ha estat un moment una mica tens, ja que sentíem lladrar a un gos –protagonista també a l’entrada del blog d’ahir– i el terreny era vertaderament complicat. Que li demanin a n’Alejandra, que ha acabat amb les cames ben rapinyades! De tornada cap al punt de partida na Maria Antònia ha trobat un fragment de ceràmica que, possiblement, formi part d’una escudella.

Tot i que la calor ha estat molt present durant tot el matí –i tot i la visita inesperada de vàries aranyes (ben grosses i peludes)– ha estat una experiència molt gratificant per ambdós equips. Almenys els membres del primer grup estem satisfets perquè tot apunta que a l’emplaçament que hem prospectat hi va haver una activitat molt intensa.

El temps del dinar l’hem aprofitat per recuperar forces i per explicar-nos tots els detalls de la jornada.

A la tarda, alguns dels membres de l’equip han tornat al laboratori per passar les fitxes, les fotografies i les dades dels GPS als ordinadors. Aquesta vegada, però, gaudint de l’aire condicionat.

Marina Velasco Puigròs

A la recerca dels bombardejos de Ses Talaies

Espoleta d’un projectil, posiblement morter.

Avui comencem una nova campanya, enguany ens centrarem en el front de Son Carrió. L’equip el formen dos grups: Maria Antonia, Gonzalo, Alejandra i Mateu en un; i Manuel, Pere, Eli, Jordi i jo mateix a l’altre.

Iniciem el dia dalt de tot del Puig de Ses Talaies, al vèrtex geodèsic, on ens trobem amb un túmul esglaonat i ceràmica talaiòtica. I allà mateix el nostre detector de metalls humà, en Mateu, ha trobat dos casquets de fusell de 7mm. Amb força calma en fem les fitxes corresponents i els fotografiem abans de començar la prospecció. També intentem recrear una foto de dues milicianes plantant una bandera dalt del cim. Finalment ens dividim en dos grups i ens posem a caminar.

Son Carrió vist des d’el Puig de Ses Talaies.

Els del grup B baixem per la vessant Est del puig en direcció a la pedrera. Travessem una densa jungla fins que aconseguim arribar al nostre destí, trobant una estructura quadrada enderrocada a mig camí. Des de la pedrera ens dirigim cap a l’altre cim, d’on ja baixen els companys del grup A. Quan ens trobem fem posada en comú de les troballes, els companys han trobat un bocí de metralla i una trinxera franquista!

Aquesta trinxera fa 76 metres de llarg i a l’extrem Est hi ha un niu de metralladores, on en Jordi troba el mànec d’una cullera (o potser és una forqueta?). Tornant cap el cotxe, sota l’atenta mirada d’un dòberman i un pitbull, en Pere i en Manuel  recuperen l’espoleta d’un projectil de morter.

Marc Toda Garcia

Antoni Cánovas, estiu de 1936: de la Barceloneta a Son Carrió

Milicians i mariners de la Columna Bayo anant cap al front de Mallorca.

Gonzalo Berger Mulattieri (Codirector del projecte)

Antoni Canovas va ser un d’aquells milicians voluntaris per anar a Mallorca. Tenia 17 anys l’agost del 36, vivia al barri de la Barceloneta. El dia que el vam entrevistar ja en tenia 98. Viu a un àtic a l’Hospitalet de Llobregat. Va tornar a Barcelona, com tants republicans, quan el dictador va morir, l’any 1975. L’Antoni conserva nítid els records dels anys de la guerra. Va ser voluntari a les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Amb la columna Carlos Marx va combatre als fronts  de Mallorca, Aragó i Madrid. Posteriorment i fins el final de la guerra va quedar enquadrat a la 124 Brigada Mixta de la 27 Divisió, coneguda com “la Bruja”. Va lluitar a la Batalla de Terol, a l’ofensiva de l’Ebre i a la Batalla de Catalunya fins a creuar la frontera francesa, els darrers dies de la guerra, pels volts de febrer de 1939. Es va exiliar a França i posteriorment va viure a Àfrica.

El vam conèixer a casa seva, un pis petit i endreçat. Ens parla dels seus fills i néts. L’Antoni està molt orgullós d’haver format una família i orgullós de com és la seva família. Nosaltres estem expectants, som conscients que l’Antoni és, possiblement, un dels darrers protagonistes dels fets ocorreguts aquell estiu del 36 a Mallorca….

Per què vas anar a la guerra?

Mira, tenia 17 anys i al meu carrer tots els amics érem antifeixistes. Jo no tenia cap idea política això és la veritat, desprès sí que em vaig formar. Clar, no podia veure als franquistes, no podia veure la seva manera de ser. Érem tres germans i tots tres vam anar al front com voluntaris. No estàvem junts. El mateix dia que ens vam veure tots tres a Terol van bombardejar Barcelona i van matar al meu pare. Ell treballava al port de Barcelona.

Estaves afiliat al PSUC?

Del PSUC, sí.  El 4 d agost de 1936 jo estava a la caserna Carlos Marx, al Poble Nou. Van demanar voluntaris per Mallorca. Ens vam allistar amb quatre amics del barri. Vam embarcar amb el vaixell de la marina de guerra “Antequera”. Vam arribar a Maó i després d’una setmana vam desembarcar a Punta n’Amer, a l’illa de Mallorca.

Com va ser el desembarcament?

Ens van pujar a un vaixell de la Transmediterrània i ens va acompanyar un destructor espanyol…després vam anar amb barques normals de remo, ens tiraven tiros des de la costa. Vam arribar a terra. Recordo un noi mallorquí que va cridar “anem anem anem”…als 20 metros ja se l’havien carregat. Un dels meu grup, en Julio Garcia Sabater va morir als meus braços aquell dia, a prop de Son Carrió. Tenia 17 anys. Va rebre un tret al cap. Ens havíem allistat junts a l’Hotel Colon de plaça Catalunya. Érem com germans. Jo li deia “agachate, ten cuidado..i ell: no, i tiraba: pam, pam…” va morir als meus braços…

Milicians catalans combatent a Mallorca.

I després…

A Son Carrió estàvem nosaltres i a Son Servera els feixistes. Vam estar bé els primers dies, però desprès… tenien molt reforços, i era l’exèrcit! Varem tenir molts morts… Ells eren un exèrcit, no eren com nosaltres. Jo tenia un capità que tenia 20 anys, era valent però no tenia coneixements sobre la guerra. Jo, quan vaig començar a tirar, ho feia sense mirar perquè no teníem experiència. Ho vam passar malament. Teníem molta il·lusió però no teníem capacitat. Jo havia estat lluitant el 19 de juliol pels carrers de Barcelona però allò era diferent,  ells eren militars o guàrdia civils, gent que sabien lo que feien.

Hi havien dones combatent a Mallorca?

Sí clar que n hi havia. Al meu grup, com a combatents, hi havien 4 o 5,  no recordo els noms però estaven allà. I hi havia una anglesa que havia vingut per la olimpíada i era atleta. Elles eren igual que nosaltres i lluitaven com un jabatos…

Com va ser el reembarcament?

Va ser horrible. Teníem que anar remant fins el vaixell i aquells ens tiraven amb metralletes i nosaltres no podíem defensar-nos…molts van caure morts a l’aigua o a la platja. Finalment vam pujar al vaixell Jaume I. Ens van portar a València.

Quan vas tornar de Mallorca on vas anar?

Primer vaig estar a Barcelona. Després la meva centúria va anar al font d’Aragó, també al de Madrid. Vam anar amb la columna del Barrio. Després vam ser la Divisió Carlos Marx, la 27 Divisió. Jo estava a la 124 Brigada. Vaig estar a Terol… l’any 39, amb la retirada vaig anar a França i desprès a Àfrica…